Notícia de Catalunya

O historiador Jaume Vicens Vives escribíu esta xoia a mediados dos 50
Trátase de "Notícia de Catalunya", un repaso a fondo da historia catalá
Cunha narrativa viva e fluída, o autor interpreta o pasado do seu pobo
Faino -aquí reside o interés- dende o punto de vista dos propios cataláns
Dende o xermolo da nación na Marca Hispánica do Imperio Franco
Pasando pola posterior expansión ate os confíns do Mediterráneo
Tamén pola empresa común na que se embarcaron coa coroa castelá
Polo monopolio de Castela do comercio con América na era dos Austrias
-E polas conseguintes revoltas que deron pé a unha nova independencia-
Pola conciliación e o desenvolvemento que supuxeron os Borbóns
Pola prosperidade que acadou este país de comerciantes e industriais
-Ate se converter a día de hoxe nunha das dez eurorrexións máis ricas-
Vicens Vives deixa claro que non se pode entender España sen Cataluña
-Deixaría de ser España para pasar a ser de novo a Coroa de Castela-
A súa visión hispanista vai máis alá, chegando mesmo a Portugal:

"Els unitaristas, o sigui aquells que creuen que la unitat dels pobles de la Península -perdó, ¿amb Portugal o sense Portugal?- ha estat imposada per la força i només es pot mantenir en l'esdevenidor per la força, ens presenten a la consideració diversos panoramas del passat hispànic. Els especialitzats en l'arqueologia prehistòrica han enlairat el suposat paper unificador dels celtes, mentre que els clasicistes fan remarcar sobretot l'expansió del culte imperial i la constitució de la diòcesi d'Hispània, ja en els darrers badalls de l'Imperi romà. Per si alguna d'aquestes dues hipòtesis fallava, restava el reducte de la unitat d'Hispània sota els monarques visigòtics, la qual cosa és absolutament ben provada. Dels visigots, una vegada ensorrats la reialesa i el poder a causa de la invasió musulmana, la idea unitària hauria passat, succesivament, a Astúries, Lleó i Castella, mitjançant l'acció difusa de les minories mossaràbigues -o sigui de la població cristiana que havia romàs a Al-Andalus sense renegar la seva fe-. (...)
Aquesta iŀlació dels fets, que era vigent a l'escola castellana fins a una data ben propera, està avui sotmesa a forta revisió crítica. En efecte, quan tothom estava d'acord a donar una importància decisiva al llegat de la monarquía visigótica, heus ací que Américo Castro sosté el criteri de la ruptura absoluta del món visigòtic amb el de la Reconquesta cristiana, a causa de la invasió musulmana, dels seus estralls subsegüents i, en particular, de la profundidat amb què l'Islam sabé captar l'ánima dels sis o set milions de pagesos indígenes. De fet, segons el parer exposat per una persona tan qualificada com el professor Millàs, la primera vera plataforma d'una unitat a la Península l'haurien aconseguida els califes de Còrdova -excloent-ne els territoris dels reis, prínceps i comtes cristians, tots pobríssims, que havien cercat recer a les muntanyes i que hi combatien aferrissadament per un elemental desig d'independencia.
Des del segle XI, doncs, no hi hauria hagut més que la possibilitat de fer Espanya, ja que l'Espanya geogràfica era un país gairebé musulmà i els pobles disposats a emprendre aquella tasca eren tan diversos com catalans i aragonesos, bascos, castellans i gallecs. De fet, com diu Castro, la mort d'Hispània -del regne visigot hispànic- donà lloc a la naixença de les Espanyes, o sigui a l'esdevenir de cada poble peninsular en llibertat dintre d'una tasca paraleŀla i manta vegada comuna. (...)
Nosaltres preferim l'expresió pluralisme hispànic, que es manifesta en la política del trident Catalunya, Castella i Portugal. La menció dels Cinc Regnes no correspon a la realitat, perquè Lleó romangué darrera de Castella i Aragó nolens volens darrera de Catalunya, mentre Navarra restava barrada en el seu mateix territori natiu i ancorada a la pràctica d'un perseverant tradicionalisme. Per tant, quan Castella es desempallegà de les fórmules caballeresques i partí a la recerca de les seves pròpies possibilitats -que eran plenàries i grandíssimes, com la reconquesta i la recolonització de l'Altiplanícia meridional i d'Andalusia-, llavors restà dibuixat el pluralisme hispànic en els seus tres vessants; atlàntic, continental i mediterrani. Coordinar-los hauria d'esser obra mancomunada i de perfeccionament coŀlectiu.
La llibertat d'acció que a cada membre de la comunitat hispànica medieval donava el fet de sentir-se solidari d'una mateixa causa -com és, principalment, la destrucció de la potència dels exèrcits africans a la Península durant els segles XII i XIII-, sense endogalaments ni vassallatges mutus, permet d'enfocar sota una nova i agradable llum els continuats reclams de castellans, portuguesos i catalans a Espanya i als fets dels espanyols."

Máis adiante, o autor réndelle homenaxe á diáspora catalá
Este punto de inflexión producíuse no século XVIII
Resulta curioso coñecer a súa perspectiva deste fenómeno
A súa particular visión da explotación dos mariñeiros galegos
-Trátaa como un verdadeiro acto de filantropía-
Aínda que si, debeu de supor unha maior "cohesión" do Estado
Un Estado que Vicens Vives entende como unha dicotomía:

"És en aquest moment que Catalunya s'engrega Castella endins, en una de les arrencades més generoses de la seva història. Sense programa ni propaganda, obscuríssimament, milers de catalans feren la conquesta d'Espanya. D'aquesta emigració, de les realitzacions econòmiques, tècniques i científiques dels nostres precursors d'ara fa dos-cents anys, només en tenim la petja; però dia arribarà que es contarà fil per randa la gloriosa diàspora de la gent del Principat per les terres de l'antiga Corona castellana. Per mar trobem els catalans renovant l'art de la pesca a Andalusia, Galícia, Santander i Bascònia; per terra, recorren els camins d'Espanya des de Portugal i Andalusia, des de Madrid a la Mediterrània, o bé s'estableixen com a sastres, sabaters i botiguers a les ciutats i viles de Castella, o encara ensenyen les noves tècniques agrícoles als pagesos dels voltants de Valladolid i s'instaŀlen com a tècnics en la pròpia capital, que acaben obrint per a llur comerç malgrat la dura oposició dels Cinco Gremios. Aquesta sang renova Castella i li dóna un cert dring vital.(...)
Era possible llavors de considerar Espanya com una lira, les cordes de la qual s'harmonitzarien en voluntat i amor. Però aquestes cordes potser cada vegada eren menys en nombre i menys tibants d'afectes. De fet, a través de les metàfores poètiques, Castella i Catalunya continuen essent els pols i les pilastres d l'esdevenidor de les Espanyes. Les contradiccions entre la història, la mentalitat, els horitzons i el ritme de vida llurs són essencials en el joc de la comunitat; sense elles no existiríem, ni castellans ni catalans. I així, veient que el joc de la catalanitat és inseparable d'un intervencionisme hispànic, són molts els qui es pregunten si ja no és hora que Catalunya tingui la plena responsabilitat d'organitzar la seva o les seves parceŀles d'Espanya i de plantejar amb Castella un programa comú per a tots els pobles peninsulars."